Què necessites trobar?

EL MÉS DESTACAT DE LA VIII EDICIÓ DE LES JORNADES DE DIRECCIÓ D’ESCENA

Publicado el 15 de Diciembre de 2021

La vuitena edició de les jornades de direcció d'escena, que organitza la secretaria de directors/es de l'AADPC, encapçalada per Martín Curletto, va tenir lloc el passat mes de novembre al Teatre Goya, espai que va acollir les sessions de Natalia Menéndez i Boris Rotenstein, mentre que la sessió de la Julia Varley va ser en format online.

En aquesta edició s’han exhaurit totes les places disponibles per les dues sessions presencials mentre que la sessió online, que permetia un aforament molt més ampli, ha superat totes les expectatives d’assistència.

A continuació farem un resum de cada una de les sessions amb el més destacat del que es va dir. 


PENSAR CON LOS PIES; DIRIGIR COMO CONDUCCIÓN
a càrrec de Julia Varley

La primera sessió, en format online, celebrada el 8 de novembre, va ser liderada per Julia Varley, que ens va explicar l'elecció del seu títol. Pensar amb els peus va unit a la seva creença sobre com el pensament del cos es condueix a través dels peus, com si des de la terra, el cos rebés informació mitjançant la veu i sortís de nou a l’exterior. La ponent va remarcar que aquesta idea és contrària a pensar amb conceptes, i com la base de tot està en les accions, i per tant, el pensament també es vehicula a través de les accions i no a la inversa.

Per altra banda, Julia explicava la segona part del títol, dirigir com a conducció, exposant la seva unió a Magdalena Project, una xarxa de dones en teatre contemporani que organitza diferents iniciatives en tot el món, a través de la qual va aprendre com no tot està en mans del director/a sinó que la força creadora també pertany a l’elenc d’actors/actrius. Alhora de crear un espectacle, va remarcar, es genera una conducció elèctrica que es transmet d’un element a un altre.

Com a directora i dramaturga d’un mateix espectacle, exposa com aquesta dramatúrgia està basada en una successió d’accions que no necessàriament son explicades, ja que, segons va dir, el teatre té la funció de presentar tot el que no és pot explicar amb paraules, sinó a través d’imatges, associacions a nivell físic, vocal i a la musicalitat de les paraules de manera es crea altra possibilitat de conte.

També va apuntar el ritme com un altre element fonamental, ja que permet revelar més enllà en el comportament, de manera que el públic aconsegueix sentir-se reflectit en l’espectacle. I això ho aconsegueix gràcies a les improvisacions i a la repetició per tal de fer molta cura dels detalls en les transformacions que deriven a l’espectacle.

“Me pregunto siempre donde están las mujeres. En lo que se refiere a la historia del teatro, es una larga lista de hombres... y siempre pregunto dónde están. Y sé que una de las respuestas, está en que las mujeres en el teatro tenemos que encontrar nuevas palabras que mejor reflejen nuestra experiencia como mujeres que trabajan en teatro. Es un desafío, una tarea que he tomado y la tomo como responsabilidad para estar presente estar en la historia. Hay que encontrar la manera de comunicar la experiencia que hemos tenido.” 




LA VIDA ES SUEÑO ENTRE MADRID Y MOSCÚ, DIRIGIR EN OTRO IDIOMA
a càrrec de Natalia Menéndez

La Natalia Menéndez ens va explicar com l’oportunitat de dirigir l’obra ‘La vida es sueño” de Pedro Calderón de la Barca a Moscú va suposar tot una experiència cultural i un repte molt enriquidor a nivell artístic i personal.

Gràcies a l’estudi del text i la puntuació de les dues versions existents, i també amb els coneixements d’altres institucions així com de persones que van treballar amb la Natalia, es revela tot l’entramat polític de l’obra i la connexió biogràfica de l’autor, aspectes fortament desconeguts als espais culturals del nostre territori.

Sobre el descobriment que en el context de l’obra es representa el conflicte de Moscú amb Polonia, la Natalia diu aixó:

“A mí nunca me habían contado que Segismundo y Basilio formaban parte realmente de una historia que existe. (…) Este hecho me relevaba lo mal que se ha estudiado el contexto de una obra tan importante. ¿Por qué no la hemos valorado en su totalidad? ¿Por qué nos hemos tomado la molestia y con Shakespeare sí? (…) Yo estaba conociendo esta obra dórica gracias a este viaje.”

Durant el període de creació, la ponent va contar com el fet que l’equip artístic tingués tantes cultures i tants idiomes va ser un punt molt interessant del projecte perquè cada persona aportava una visió i una lectura cultural de l’obra diferent que permetia entendre l’obra en major profunditat.

En aquest cas, la Natalia subratllava la necessitat de conèixer la cultura moscovita alhora de treballar la direcció. Com exemple, ens va dir que als assajos treballava amb tres versions del guió: la original de l’autor, la traducció de l’obra per part de la poeta Natalia Vanhanen i una traducció literal d’aquesta última traducció amb notes per entendre les referencies que hi ha al text d’altres poetes russos, etc.

Treballar amb doble elenc d’actors i actrius va suposar un altre repte per a la directora on es va adonar, un cop més, del xoc cultural amb la societat moscovita al poder conèixer, no només les maneres i particularitats de treballar als assajos, sinó també a nivell personal. La Natàlia ens compartia aquesta reflexió:

“Son creyentes, van a misa, tienen múltiples religiones… y pensé en lo obligado y lo prohibido. La cabeza me dio un shock. Lo que nos han obligado lo rechazamos, lo que nos han prohibido, lo queremos. ¿Realmente cuál es nuestra libertad? (…) El tema de la fe parece intratable, parece que esté solucionado, porque nos han obligado.”




EL MUNDO - EL TEATRO - LA OBRA - EL DIRECTOR -
L@S ACTORES - LOS ENSAYOS - EL ESPECTÁCULO
a càrrec de Boris Rotenstein

El procés de creació se sustenta sobre 7 pilars: el mon, el teatre, el dramaturg/a, el director/a, els actors i les actrius, els assajos i l’espectacle.

El primer creador va ser el que va fer el primer dibuix de la humanitat, l’ésser humà va crear una altra realitat, recreant una escena de caça, on va entrar en contacte amb l’acció. Aquesta realitat és per al Boris, el teatre. El ponent ens assenyala que si no hi ha interpretació de la mirada del dramaturg, no hi ha direcció. Envers a la seva manera de dirigir, va dir:

“Soy provocador como persona, y provocación es intento de sacar opiniones de los demás. Como dijo nuestro profesor, alumno de Stanisvlasky, hay que poner debajo de coco del actor un erizo para que esté todo el tiempo picando dentro de su cabeza, para que el actor este todo el tiempo inquieto.”

Seguidament, Boris Rottenstein va relatar com va viure dues realitats teatrals ben diferenciades: la soviètica i la de la nostra ciutat, Barcelona.

A la Unió Soviètica va rebutjar treballar als teatres estatals perquè no podia tenir la llibertat de muntar els seus propis espectacles. Va ser declarat dissident cultural, tots els seus espectacles van ser prohibits; podia continuar assajant però no estrenar cap obra.

Sent fidel al seu treball com a director, que és dirigir per al públic, ja que és l’última peça del procés de direcció, va escollir Barcelona com el seu nou niu de creació. En aquesta ciutat, la feina amb l’equip artístic es caracteritza per la prohibició de memoritzar el text abans dels assajos, l’ús de les improvisacions, el treball en profunditat del personatge, treballant pàgina per pàgina oblidant tota la resta.

“Cualquier persona puede ser actor porque en el escenario no hacemos nada más que lo que sabemos hacer en la realidad, y todas las personas pueden hacer lo que saben hacer en la realidad. Todos podemos ser actores, cualquier persona puede hacer esta profesión. Ser director no es profesión, como ser poeta, es don. Cualquiera puede escribir, pero ser poeta es un don. Cualquiera puede escuchar música, pero no componer música”