Què necessites trobar?

MANIFEST DE L'AADPC EN EL DIA MUNDIAL DEL TEATRE 2023

Publicado el 23 de Marzo de 2023

L'actor i soci Ivan Benet signa el Manifest de l'AADPC en el Dia Mundial del Teatre 2023


DESCARREGA LA VERSIÓ PER IMPRIMIR




Tenir l’oportunitat d’expressar en un manifest el sentir de tot un col·lectiu, d’englobar les demandes, les reivindicacions i els desitjos de cadascuna de les persones d'aquest meravellós ofici, és realment un honor i una responsabilitat. Estimo el teatre. Tinc 46 anys, faig teatre des dels 3 anys i em dedico professionalment a aquest ofici des que en tinc 21, és a dir que el proper juliol farà 25 anys que vaig signar el meu primer contracte com a actor. I, avui, encara que moltes d’aquelles demandes, reivindicacions i desitjos encara perduren, m'agradaria que ens ho miréssim positivament: imaginem, somiem per uns instants, que tenim una ciutat, o millor dit, un país sencer, que creu en nosaltres. Imaginem-nos unes institucions que creuen que el teatre és quelcom important.

 

Mirem-ho positivament. Ens dediquem a un ofici molt important. Hi ha algú que ho dubta? És un ofici antic que demana molta implicació, que busca sempre formes noves, un ofici que sempre evoluciona, que sempre ha furgat en els símbols i els ha repensat. El símbol serveix per a repensar. L’art del teatre no acaba de tenir sentit fins que no ajunta les persones. El teatre sedimenta l'experiència, busca crear a partir de qualsevol experiència humana, ja sigui tràgica, lleugera, absurda, divertida, fins i tot ridícula. El teatre és reunió, retrobament, record, repetició, revelació… En el fet teatral hi ha vida, mort, individu i món. El teatre és com un conreu: a cada temporada, collites diferents. Al teatre hi som tu i jo. I l’altre. Al teatre s’hi va a riure, a patir, a plorar, a trasbalsar-se, a posar-se vermell, a enfadar-se, a viure qualsevol cosa vibrant. El teatre ha de ser vibrant. És una vibració.


"Crec en un teatre transversal, obert, plural i ambiciós."

 

Mirem-ho positivament. Imaginem, somiem que la classe política creu en el teatre. Jo crec en el teatre, crec en la gent de teatre i crec que podem fer un teatre encara més fondo, més endins, més avall per volar més amunt. Nosaltres podem excel·lir encara més, hem de fer un teatre encara més excel·lent, sempre una mica més enllà, hem de superar-nos, hem de ser més exigents amb nosaltres mateixos, seguir la nostra línia creativa i aprofundir. Però també hem d’exigir més. I avui, Dia Mundial del Teatre de l’any 2023, resulta molt vergonyós haver de seguir pidolant. Exigim aquest mínim del 2% per poder eixamplar les teatralitats. Perquè qui busca noves formes trobi els espais on poder-les dur a terme. Perquè per tenir un sistema teatral madur calen vàries coses que fa massa anys que no tenim, dues d'elles són: més diners i més espais d'exhibició. Somio amb una Barcelona com Berlín, com Londres, com París, com Amsterdam, com Copenhague. Cal que repassem el tant per cent cultural que aquests països destinen? Hem de créixer.

 

Necessitem una ciutat més eclèctica. La convivència d’allò nou i d'allò antic eixampla les mirades. Crec en un teatre transversal, obert, plural i ambiciós. Conjurem-nos per a créixer més. Crec en els oficis del teatre, en l'ofici de l'actor i de l’actriu com a eix transmissor, com una creació vibrant. Hem de potenciar teatralitats diverses, inclusives i paritàries. Quan una manera de fer teatre en nega una altra sovint evidencia la manca d'espais per a dur-la a terme. És per això que, sobretot, manquen espais de risc i sobra precarietat laboral. La precarietat laboral és un gran enemic de la cultura.


"Crec en els oficis del teatre, en l'ofici de l'actor i de l’actriu com a eix transmissor, com una creació vibrant."

 

Ens hem de creure que l'ofici que hem triat, per dur que sigui, por regirar el món. El teatre serveix per mirar-hi el món a través. Mirar a través. Crec, com postulava Jean Vilar, que el teatre en tant que generador de coneixement hauria de ser un Servei Públic. El teatre cura. La pandèmia ens ha demostrat com de necessària és la cultura. Però ja abans —molt abans d’aquests dos anys perduts en la memòria—, el teatre s’ha manifestat com un ritual sanador, no en el sentit de tancar una ferida sinó de moure's en la direcció cap a on les ferides s’han produït, buscant el origens, deixant que supurin, permetent la cura tot creant. El teatre ens ha de fer estimar i fer pensar. El teatre és un trànsit cap a una altra manera de ser. Crec en l’alteritat. Vull ser un altre, sempre he tingut aquesta curiositat per ser l’altre, moure’m com l’altre, parlar com l’altre, per poder-lo entendre, per entendre la diferència i per entendre el món, per entendre què hi fem aquí i on volem anar. Des d’aquesta comprensió que porta implícit el fet teatral és des d’on podem rebatre idees i combatre injustícies. Posar-se a la pell de l’altre per poder-li arrencar si cal. Ser l’altre per entendre qui soc jo.

 

M'agradaria que aquest manifest fos un crit cap al futur, m'agradaria que el nostre teatre —el de Barcelona però també el de Catalunya, el teatre que es fa a les ciutats, als pobles, lluny de centralismes— viatgés per tot el món molt més del que ho fa. I això també, novament, vol un esforç de les institucions. Permeteu-me l’incís de recordar que l’etimologia de la paraula institució ve de fundar, d'establir quelcom que abans no hi era pel bé de l'interès públic. El teatre com a instrument per a combatre l'abisme, els abismes que ens assolen.

 

Mirem-ho positivament. Una manera possible d’arrencar els abismes del món —les guerres, les desigualtats, les solituds no desitjades, les malalties, les pors, els feixismes, les violències— és a través d’explicar-nos històries (amb paraules o sense), històries col·lectives que ens facin riure o plorar, històries vibrants i cordials que omplin els forats abismals de la nostra existència. Ens dediquem a un ofici molt important. Encara hi ha algú que ho dubta? Que visqui el teatre!

 

Ivan Benet

27 de març del 2023